Les imatges que estic veient estos dies a la TV referent a la presa de possessió en ajuntaments són per a mi ben curioses. Em referisc al poc –o gens– endiumenjats que anaven els nous edils municipals. Alguns diran que això no té gens d'importància, però l'aparició a primera plana de partits com Compromís i els derivats de Podem han aportat un altre estil i un altra imatge de prendre possessió en les institucions. Podria ser això un canvi que va més enllà de la indumentària? Des del «descamisao», que deia l'Alfonso Guerra referint-se a Barranco, o el jersei que usava Marcelino Camacho com indumentària habitual, passant per la jaqueta de vellut que usava Felipe González, no havíem tornat a veure en els polítics indumentàries informals. Desprès, els partits, d'esquerra i dreta, han anat evolucionat (o involucionant) segons cadascú, amb una indumentària de disseny de primeres marques, tal com el nivell del càrrec i la «dignitat» adquirida exigia. Una dignitat, sense cap dubte subjectiva, la que fa vestir-se de jaqué en actes oficials per acabar finalment –alguns d'ells– «dignificant-los» encara més ocupant llocs en consells d'administració d’empreses amb beneficis sospitosament desorbitats. És el que ha vingut dient-se portes giratòries que –segons el meu parer– no són gens dignes.
Havíem perdut el costum d'eixa informalitat en el vestir dels nostres polítics que ens ha agafat, si no en el pas canviat, sí amb certa perplexitat i goig. La manca de flors, catifes, mantellines i corbates ha estat tot un símptoma de canvi, almenys del que sembla va a ser la imatge dels nous polítics. També s'ha desmitificat la vara de comandament gràcies a la brillant actitud que va tindre Rita Barberà sobrevalorant el símbol i negar-se a traspassar-lo físicament a Joan Ribó. Gràcies Rita, per fer-nos veure que la vara com la corbata no són res si no se té una mica de trellat. A més dels signes simbòliques que porten aparellats aquestos detalls, volem entendre que els nous gestors municipals són persones normals, del carrer, que cal nombrar-los pel seu nom i parlar-los de tu. Això han llevat valor a aquella parafernàlia que ens separen més que ens apropen.
Ha sigut un goig per a mi –i per molta gent que conec– veure les noves formacions que han constituït la majoria d'ajuntaments, vestits –més o menys– com la generació del 68, aquells que es declaraven antisistema. Vull pensar, i convèncer-me a mi mateix, que això és alguna cosa més que un gest. Baixar Joan Ribó de la balconada de la plaça de l'Ajuntament –on botava la Rita– i mesclar-se en la gentada compartint l'alegria i oferint-se servidor de tots els veïns de la ciutat, és una cosa a la que no estàvem acostumats. Serà de veres que encetem un canvi? No he pogut deixar de recordar aquell moment de 1979 quan Martínez Castellano (socialista) i Pedro Zamora (comunista), sortiren al balcó de la plaça del Cabdill agafats de la mà i foren aclamats pel veïnat amb l'expectativa d'un canvi que mai no va arribar; almenys tal com esperàvem. Tant de bo, ara fos de veres. Tant de bo, ara hi hagués el suficient seny per donar un tomb a la truita del despotisme, de la corrupció, de l'opacitat, del consens, de la pau, de la convivència i justícia social. Em venen a la memòria els següents versos de la Internacional que possiblement algú els trobe desfasats, però, no em negareu que el contingut s'acosta prou al que estem vivint: Amunt els damnats de la terra, / amunt els qui pateixen fam, / la força pel dret és vençuda, / s'acosta el bell temps de la pau. No entenc com aquests versos no fan vibrar a les persones, a no ser que no creguen de debò que és possible una societat més justa.
Per aquells que no es fien i creuen que els pactes de la diversitat poden dur-nos a cremar esglésies i violar monges o assaltar bancs, els dic que estiguen tranquils, que està tot controlat. Continuaran fent-se misses, sermons i processons per tots aquells creients que vulguen anar-hi, i seran respectades les vostres creences. En contrapartida, també necessitem del vostre respecte per intentar crear una nova societat en la que els privilegis i dignitats arriben a tots. Necessitem del vostre respecte i aprovació per tractar de reduir les tremendes desigualtats, que creixen dia a dia, i que els més elementals Drets Humans arriben a tothom.
Per això confiem que els nous càrrecs polítics desenvolupen una gestió coherent amb l'aparença informal que han mostrat de gestos i indumentària. Tant de bo continuem veient a Joan Ribó anar al seu lloc de treball en bicicleta i no amb els MBW que habitualment estan aparcats davant la porta de l'Ajuntament de València. Tant de bo hi haguera un lloc on poder mirar si és de veres que el sou de Joan Ribó és més digne que el desorbitat i indigne que rebia Rita. Tant de bo, els nostres representants institucionals de dalt a baix del país parlaren habitualment la nostra llengua, el valencià, o el català que parlem a Valencià. Tant de bo, la nostra llengua fora protegida i fomentada per totes les institucions valencianes sense que per això les altres llengües se senten discriminades. Tant de bo s’inicie una RTVV que aglutine estructuralment com cal el País Valencià. Tant de bo, tinguérem el goig d'oir els nostres polítics al Congres espanyol de Madrid expressar-se en valencià amb total normalitat i respecte.
No serà fàcil el camí, sobretot, perquè l'ètica exigix una forta voluntat i fermesa individual i col·lectiva. Us mirarem amb lupa. Se suposa que als pactes anticorrupció, que tant haveu parlat, hi haurà punts concrets on s'especifica la falta d'ètica i el fulminant desposseïment del càrrec. Una cosa que caldrà fer-la amb total normalitat, sense haver de magnificar cap crisi de govern. Crisi seria si ho deixeu córrer com s’ha fet fins ara.
|
